Tranquil·litat, verticalitat i un horitzó on el verd mana i els voltors observen són reclams massa llaminers per no deixar-se caure de tant en tant per aquesta raconada. I ho fem per l’arrogant i directa Regne del Savinot, ruta que aprofita l’evident diedre-xemeneia que domina el sector.
Malgrat totes les vies d’aquest pany tenen un aire, el Forat de la Pera és de les més rodones. Homogènia, mantinguda i farcida de trams amb roca de primera, encerta una línia on totes les tirades resulten interessants.
L‘Excelsior és una agradable sorpresa. Itinerari ben resolt, aprofita amb avidesa l’excel·lent rocam del sector deixant quatre engrescadores tirades pel gaudi del personal. Totalment equipada amb parabolts i claus només haurem de menester 12 cintes i ganes d’adelitar-nos amb una de les raconades més selectes del Massís. Del tot recomanable.
Atlètica, sinuosa i obligada, la Via de l’Ignasi, tot i no ser massa llarga, reuneix tots els ingredients de l’escalada Canaldera. Com sempre tota una declaració d’intencions, on l’únic que conta és escalar. Malgrat que la via discorre per la banda menys arrogant el seu aperturista aprofità amb saviesa tot el que ofereix la paret….
El Bisbe, una de les roques més imponents de la Muralla de Frares Encantats, implacablement vertical i severa, mostra el seu vessant més amable a migjorn. Per aquesta cara discorre l’agradable Esperó de Llebeig, una via tant lògica com senzilla, abocant-se a la timba sense ser-hi per una rampa de roca perfecta.
El modest Montroig, big wall de butxaca, colors vermellosos i emocions autèntiques on tot pren la seva justa mesura. Gaudir-lo a l’hivern, escalfant-nos al sol quan gela a la plana és tot un luxe, i més si ho fem escalant línies tan suggerents com la Capitán Veneno, clàssica del sector per dret propi. Escalada imprescindible…
A Canalda no hi ha terme mig, o t’enamora o l’odies per sempre més. Amb un estil propi, fruit de la morfologia de la muralla i l’ètica dels seus aperturistes la paret resta al marge de les modes. L’escalada es construeix prenent el compromís com a base. Rutes autèntiques, sempre sinuoses, on la intuïció mana…
És impossible no deixar-se seduir per aquesta raconada del Solsonès, que converteix inevitablement l’acció de l’escalada en quelcom més que un mer exercici gimnàstic. Contemplació, concentració i franquesa és tot el que ens demana Busa per poder gaudir-la com es mereix. La Jardí Botànic endemés, ajuda amb un traçat de pura lògica, on donar la…
Essència de l’escalada més clàssica en aquesta raconada del recollit Montroig, on tot és de mida humana, la Via del Llons encerta el camí entre extraploms, esquivant-los estratègicament i quan no queda més remei superant-los pel punt més dèbil. Escalada combinada farcida de bonics trams en lliure i artificial a equipar a base de flotants:…
Variant de la popular Gómez-Xalmet, la Cerdanyola aprofita amb avarícia les plaques de l’esquerra d’aquesta, per després tornar a la Gómez i guanyar l’àpex de la Prenyada. Via poc repetida, gaudeix de la millor roca del sud de l’agulla, aspre i adherent. Recentment se li ha fet una restauració exemplar, ara no hi ha excusa…
Autèntica torre de guaita fronterera entre Sant jeroni i els Ecos, la Talaieta d’en Barbé es mostra inexpugnable pels quatre costats. Són poques les vies que arribem al cimall i escassos els escaladors que el trepitgen.
A les beceroles de l’escalada a Montserrat, un cop conquerit el Cavall i la Mòmia els pioners es fixaren en aquest estrambòtic monòlit, que imitant una au tropical domina els Alts Frares. Per conquerir-lo s’usà la reconsagrada tècnica del tronc, tant primitiva com efectiva, en aquest cas no exempta de polèmica.
De la Directa al Prostíbul en sortim satisfets, amb la certesa d’escalar sense embuts, adelerats amb cada una de les tirades que, esquitxades de subtileses marquen la diferència amb altres línies, contents del gaudi d’un rocam a voltes excel·lent i d’un entorn que per proper molts cops no sabem valorar en la seva justa mesura.
A vegades la simple visió d’una paret concreta desperta un desig incontrolable d’enfilar-hi. És el que passa quan des de l’altra banda de la Canal del Migdia observem el llaminer frontó per on transcorre la Canet-Rosales-Alonso; si endemés resulta que la via és pura delícia la satisfacció és complerta. Ens trobem davant d’un itinerari de…
Talaia privilegiada, la Torre dels Aurons és un dels miradors naturals més exclusius del Massís amb unes vistes excepcionals sobre Frares. Guanyar el cim obliga sí o sí a dedicar uns minuts a contemplar l’espectacle mentre recollim cordes i preparem el ràpel, moment de joia que l’escalador d’esperit sensible sap assaborir amb calma. L’Aresta Fredi-Picazo…
Seguint amb el noble art d’escura-xemeneies aprofitem la caminada fins a Sant Jeroni per gaudir de la preciosa Nubiola-Torras, complement perfecte de la Torras-Nubiola. Una altra escalada interior, fresca, lògica, assequible i amb un segon llarg prou aeri i espectacular. Com la seva germana es troba equipada (aquesta més), només tenint que menester 6 cintes…
A Montserrat tenim la sort de comptar amb un bon grapat de xemeneies de totes les mides i dificultats: la GEDE de l’Escorpí, la Torras-Nubiola-Capeta del Sabre o l’estret segon llarg de la Haus-Estrems, per posar només algun exemple. A la Paret Oest de Sant Jeroni en trobem tres d’una bellesa singular: la TIM, la…
L‘Hurtado-Carbonell és una bonica via d’escalada combinada que va a buscar l’evident diedre de la banda dreta de la paret. Per fer-ho aprofita estratègicament l’entrada de la CADE i el primer llarg de la Reina-Bellmunt, un preciós diedre que no es pot desaprofitar. El sisè llarg és realment bo, amb un diedre extraordinari que podrem superar…
De la magnífica cinglera dels Esplovins l’Esperó de les Orenetes destaca voluminós. Un grapat de vies s’atreveixen a guanyar-lo, essent l’EDER un dels traçats més clàssics. Bona via, cerca les debilitats en tot moment, dibuixant una línia del tot lògica i prou directa. Amb trams atlètics i algun de tràmit, pràcticament des-equipada, hi trobem passatges…
En pocs anys aquest tranquil racó de Lo Peladet a vist com s’hi obrien un grapat de vies per tots els gustos. La Nino Nino és de les més reeixides, tant per la bellesa dels seus passatges com per la forma en que s’ha equipat, just al punt. Destaca per bonic el segon llarg, pura…
Ubicació magnífica, abocat al sud, amb un teló de fons d’oliveres, el Faraó és un bon destí pel mesos freds. A més l’aproximació feixuga assegura tranquil·litat, sens dubte el millor complement per gaudir d’aquesta preciosa integral, plena de lògica i categoria.
La Farigola Indòmita enllaça dues vies: a la part inferior la Tal faràs, tal trobaràs, itinerari de concepció clàssica que solca amb dos tirades delicioses les plaques que menen al bosc penjat; i l’esportiva Gruyère, que encerta un llarg sensacional, on la continuïtat i la bona roca fan gaudir de valent. Una integral ràpida, que…
A recer de les contundents vies que s’enfilen per la paret principal de la Roca dels Collars discorre l’agraciat Camí de l’Alfons Baró. Itinerari de caire esportiu, ens convida a gaudir l’extraordinària roca d’aquest pany amb una escalada engrescadora, on l’adherència pren tot el protagonisme, obligant a treure-li tot el suc a la goma dels…
A l’ombra dels populars itineraris del Cap del Ras resta la sòbria Ocells de Niló; de tall absolutament clàssic, ofereix cinc llargs d’escalada agraïda, on gaudir de l’auto-protecció lluny del rebombori de les seves concorregudes veïnes. Terreny d’aventura, la via conta amb un equipament mínim que li dóna un plus de compromís, obligant-nos a completar…
Tres tirades de pura delícia on córrer senzillament és un error que no permet gaudir de les subtileses d’aquest singular codolar. Roca mediocre que de sobte es transforma en excel·lent sense avisar, passos verticals on l’equilibri s’imposa i un final de força per sortir de la paret. L’única pega: li manquen 100 metres més.
La Figuereta, juntament amb el Sabre i el Punyalet, són tres llastres característiques de la muralla oest d’Agulles. La xemeneia de la Figuereta posseeix una bellesa primitiva, amb la mida justa perquè ens hi trobem còmodes, oferint-nos una escalada en ramonage del tot recomanable i sense gaire complicacions… Potser el més compromès sigui atènyer el…
A vegades algú arrufa el nas quan parlem de restauració en contes de re-equipament, diuen que no és més que un eufemisme esnob… Per entendre clarament la diferència entre el que és una restauració i què un simple re-equipament només cal donar-se una volta per aquesta petita delicadesa que és la GEEB de la Cadireta…
A la part alta de la Plantació hi trobem l’agulla del Mirador o Cara de Mico, un bony si venim pel nord però amb un bonic vessant sud, que convida a l’escalada més contemplativa en una raconada deliciosa. La Terestel és una interessant proposta de 3 tirades, que s’eleva a l’esquerra de la Xavi Sampietro…